Sens dubte es pot considerar una de les rutes mes emblemàtiques, per a tots aquells als que ens fascina recorrer el Parc Natural de la Serra d'Espadà.
Aquest no és el pic més alt de la serra (1099m) , però si el que li dona nom. Per damunt d'ell es troba el veí Pic La Ràpita (1106m) o l'Alt del Pinar, però uns metres de diferència no li resten gens d'importància a aquesta muntanya de pins i sureres que ens disposem a pujar.
Ens trobem al terme d'Alcudia de Veo, municipi de poc més de 200 habitants, i d'origen musulmà igual que alguns del pobles limítrofs. Està format per 4 nuclis urbans, un d'ells es tracta del despoblat de Jinquer. Molt recomanable visitar.
El seu terme municipal és totalment muntanyenc. Presidit per el Pic Espadà, aquest es pot ascendir tant des d'Alcudia de Veo, com des d'Aín o Almedijar.
FITXA TÈCNICA
Distància: 8Km.
Desnivell : 667/\667m.
Durada aproximada: 4-4'30h
Tipus: lineal.
Tipus: lineal.
Dificultat : mitja.
Punt de partida: Alcudia de VeoFigures de protecció: Parc Natural de la Serra d'Espadà.
VALORS MEDIAMBIENTALS
El Parc
Natural d'Espadà, és de entre altre moltes coses destacables, singular, perqué és l'únic a la comunitat que està cobert de sureres. Es tracta d'un arbre de
fulla perenne, que viu d'entre 150 i 250 anys, pot fer uns 15 metres
d'açada, d'un gran valor, i amb la explèndida capacitat de rebrotar amb fascinant rapidesa
després d'un incendi, gràcies a la seva particular escorça gruixuda. De fet, un dels motors econòmics d'aquestes comarques, és la extracció de suro per a fer taps. Geològicament podrem trobar tant sóls calcàris com de gres roig, que contribuiran a la diversitat botànica d'aquest entorn.
Alzines, sureres, pins i castanys, ens acompanyaran al llarg de tot el
camí, creant en èpoques de fred, un bosc tupit i humit, fins i tot amb falgueres, que fa molt agradable tot el
recorregut.
En quant a la fauna, destacaríem que hem tingut l'ocasió d'observar el jaç d'un senglar, furgat i regirat.... però són molt esmunyedissos i poregosos i es complicat vore'ls al llarg del dia.
ITINERARI
Aquesta volta hem escollit la pujada al Pic Espadà, per el recorregut que surt desde el municipi d'Alcudia de Veo. Es tracta d'un recorregut, curt, però amb una forta pendent garirebe al llarc de tots els trams, excepte al pimer kilòmetre.
Començarem la ruta desde la mateixa plaça que dona a la carretera (cv-223), on podeu deixar els vehicles sense cap problema. I ens dirigirem a fer un primer tram per la carretera, direcció Aín.
Deixarem darrere el poble, i caminarem fins la primera corba d'esquerres molt pronunciada. Just en eixe punt, a mà dreta comença el camí cap al pic. Malgrat la importància d'aquest cim, l'absència de senyals al llarg de tot el recorregut és notable. I ni que dir de panells informatius, una llàstima i una mostra del poc interès que se'ls presta a voltes, per part de les administracions competents.
Seguim sense observar cap senyal, fins i tot alguna fita molt enganyosa i que la primera vegada que vam intentar pujar al pic, ens va donar lloc a confusions.
No escolliu les dos primeres desviació cap a dreta i esquerra que us trobareu al poc de començar l'excursió. Una d'elles, a ma esquerra fins i tot té una fita de pedres, i sembla molt marcada, però poc després creua varies voltes el barranc de la Juliana, per finalment difuminar-se i desaparèixer. Aquest no és el bon camí.
Preneu com a premissa al llarg dels primers metres del recorregut, seguir
el camí més recte i que munte cap a dalt, fins que ja no us trobeu en
cap derivació.
Del kilòmetre 2 al 4, la pendent és molt més accentuada. Requereix un bon esforç, però a mesura que pugem, les vistes es van fent cada volta més immillorables i ens conviden a donar un pas més.
Poc a poc les sureres van compartint protagonisme amb el pí marítim o pinastre, i donen pas al olor característic de bosc mediterrani. Desconnectar del món de baix, és cada cop més fàcil.
En aquesta part mes alta de la vessant, les fites són mes abundants i pedre's ja és pràcticament impossible. El camí està ben definit, i el bosc va perdent espessor i va deixant colar-se la llum.
Un poc abans d'arribar al cim, ens trobarem una bifurcació a dreta i esquerra. Desgraciadament en aquest punt, algú va tindre l'absurda idea de dipositar una paperera, que com no, està plena de fem que ningú replegarà.... tota una llàstima. No hem d'oblidar mai que mantindre nets els nostres espais, és cosa de tots.
Una volta en aquest punt, cap a la dreta aniríem a Penya Pastora, i cap a la esquerra aquestos dos pins ens donen la benvinguda com si d'un portal es tractaren, cap a uns dels cims més bonics del Parc Natural. I amb la seua forma característica de pic acabat en punta, com als dibuixos per a nens.
L'esforç mereix la pena. Les vistes des d'el pic en dies clars, són espectaculars.
Contemplareu pràcticament tota la Serra d'Espadà, la costa amb la mar brillant i immensa, el Penyagolosa...i gran part del centre i sud de la província de Castelló.
Podreu albirar perfectament els altres pics del Parc, amb cotes superiors a 1000 metres, com La Ràpita que encapaçala la llista, molt a prop de l'Espadà, i al qual podeu anar passant per Penya Pastora. Així com l'Alt del Pinar i el Pinar al terme de Torralva. Però aquestos els deixem per un altra jornada. Ara cal gaudir.
En quant a la fauna, destacaríem que hem tingut l'ocasió d'observar el jaç d'un senglar, furgat i regirat.... però són molt esmunyedissos i poregosos i es complicat vore'ls al llarg del dia.
ITINERARI
Aquesta volta hem escollit la pujada al Pic Espadà, per el recorregut que surt desde el municipi d'Alcudia de Veo. Es tracta d'un recorregut, curt, però amb una forta pendent garirebe al llarc de tots els trams, excepte al pimer kilòmetre.
Començarem la ruta desde la mateixa plaça que dona a la carretera (cv-223), on podeu deixar els vehicles sense cap problema. I ens dirigirem a fer un primer tram per la carretera, direcció Aín.
Deixarem darrere el poble, i caminarem fins la primera corba d'esquerres molt pronunciada. Just en eixe punt, a mà dreta comença el camí cap al pic. Malgrat la importància d'aquest cim, l'absència de senyals al llarg de tot el recorregut és notable. I ni que dir de panells informatius, una llàstima i una mostra del poc interès que se'ls presta a voltes, per part de les administracions competents.
El primer que ens trobarem una volta agafem el sender, és como no! una majestuosa surera, que ens donarà la benvinguda i donarà pas a un camí terròç i empinat, on ens esperaran més exemplars.
Seguim sense observar cap senyal, fins i tot alguna fita molt enganyosa i que la primera vegada que vam intentar pujar al pic, ens va donar lloc a confusions.
No escolliu les dos primeres desviació cap a dreta i esquerra que us trobareu al poc de començar l'excursió. Una d'elles, a ma esquerra fins i tot té una fita de pedres, i sembla molt marcada, però poc després creua varies voltes el barranc de la Juliana, per finalment difuminar-se i desaparèixer. Aquest no és el bon camí.
Poc a poc les sureres van compartint protagonisme amb el pí marítim o pinastre, i donen pas al olor característic de bosc mediterrani. Desconnectar del món de baix, és cada cop més fàcil.
Un poc abans d'arribar al cim, ens trobarem una bifurcació a dreta i esquerra. Desgraciadament en aquest punt, algú va tindre l'absurda idea de dipositar una paperera, que com no, està plena de fem que ningú replegarà.... tota una llàstima. No hem d'oblidar mai que mantindre nets els nostres espais, és cosa de tots.
L'esforç mereix la pena. Les vistes des d'el pic en dies clars, són espectaculars.
Contemplareu pràcticament tota la Serra d'Espadà, la costa amb la mar brillant i immensa, el Penyagolosa...i gran part del centre i sud de la província de Castelló.
Podreu albirar perfectament els altres pics del Parc, amb cotes superiors a 1000 metres, com La Ràpita que encapaçala la llista, molt a prop de l'Espadà, i al qual podeu anar passant per Penya Pastora. Així com l'Alt del Pinar i el Pinar al terme de Torralva. Però aquestos els deixem per un altra jornada. Ara cal gaudir.
Molt recomanable!
Ens veiem EntreSenders!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada