IBÓN D'ESCARPINOSA

RUTA AL IBONET DE BATISIELLES I  AL IBÓN D'ESCARPINOSA.

Parc Natural de Posets-Maladeta, en ple Pirineus i situat a les comarques del Sobrarbe i la Ribagorza. Si us dic que ens trobem envoltats per altures que oscil·len en entre 1.500 m al fons de la Vall i 3.404 m al cim de l'Aneto, us adonareu de seguida, de la immensitat d'aquestos paisatges.

Aquesta és una de les excursions més transitades per els turistes una mica preparats o experimentats que desitgen gaudir de les meravelles d'aquest territori dels Pirineus, si es pretén caminar només una jornada.

FITXA TÈCNICA

Distància: 13'2 Km.

Desnivell : 800m /\800m

Durada aproximada: 
Tipus: Lineal

Dificultat :Mitja. Requereix molt d'esforç.

Punt de partida: Aparcament d'Estós. 

Figures de protecció: Parc Natural Posets Maladeta. LIC, ZEPA.

VALORS MEDIAMBIENTALS

Són de gran rellevància les diverses formacions d'origen glacial com ara, els  fenòmens kàrtics (com l'avenc del Forau de l'Aiguallut) ,els  peculiars valls en forma de U, els ibons o les morrenes.

Com ja he comentat, més d'un terç de la superficie del Parc, es troben en cotes superiors als 1700 metres, i com a imprescindible destacar la presència del majestuós Pic Aneto, de 3404 metres d'altitud, seguit del Pic que dona nom al Parc, el Posets amb 3375 metres.

Pedregals,  pastures alpines, zones de tundra, avetals,  boscos de pi silvestre i rouredals entremesclats amb el boix....ibons, que fan dels Pirineu un lloc perfecte per a perdre's. L'era glacial quaternaria  va ser el agent erosiu predominant que donaren forma a aquesta morfologia esculpida en granits, pissarres,sòls calcàris i profundes cubetes ocupades per els ibons.

En quant a la fauna, és freqüent la presència de la fagina i la marta, l'isard i la marmota.

MÉS SOBRE ELS IBONS: Ibons és el nom en el que es coneix als llacs d'alta muntanya, i amb el seu origen les glaceres, en la Comunitat Autònoma  d'Aragó. Generalment estan situats a cotes superiors als 2000 metres, i en ocasions, donen lloc al naixement d'alguns dels rius del Pirineus. Són formacions de l'era glacial, fa uns 30000 anys, que han tingut lloc per processos d'excavació del propi glacera, i que posteriorment han quedat plens de l'aigua dolça del desgel de la neu.  La major part de l'any es troben gelats o amb una lleugera capa de gel, i les temperatures ronden els 4 graus.

Quan aquestos ibons es colmaten  secant-se i omplint-se de sediments sòlids i restes vegetals, sorgeixen les torberes plenes de molses i sòls fangosos de colors foscos.

 ITINERARI

La ruta transcorre per una de les valls de les moltes existents, a l'oest de la Vall de Benasque, la Vall d'Estós. Comencem l'excursió des de l'aparcament habilitat al principi del mateix. Per poder arribar, heu de fixar-vos en el punt de la carretera autonòmica A-139 on es creua el riu Ésera pel pont de Sant Jaume (1300m)(un parell de quilòmetres després de passar Benasque cap al nord).

 

 A l'esquerra hi ha un camí ascendent que us portarà a la zona d'aparcament.

A partir d'ara comença l'aventura!  El principi de la ruta està senyalitzat, i us portarà per una pista que mostra la tendència ascendent de la jornada, cap a la presa d'Estós. 

Les marques que us trobareu en aquesta pista tancada al tràfic normal, però per on pot passar algun vehicle de grangers o vigilants, són roges i blanques per tractar-se d'un tram del GR-11. Remunta la vall per la marge esquerra fins que canvia de vessant al pas del pont de Aiguacari.

Els primers quilòmetre  en els que ens endinsem per la vall, ja ens deixa vistes espectaculars, com ara les del cim Perdiguero de més de 3200m. Aquesta primera pista (GR-11), és també el camí a seguir per arribar al Refugi d'Estós, punt des del que es poden fer itineraris de gran bellesa.

Poc després de passar per la cabanya de Santa Ana, trobarem les senyalitzacions per anar als Ibons de Batisielles, Escarpinosa o el Refugi d'alta muntanya d'Estós (1890m) (1'15 aproximadament des de la zona d'aparcament). A partir d'aquest moment, l'ascensió és torna molt més exigent.

El recorregut per dins del bosc es torna serpentejant i exigent, però per sort amb molta ombra.

La senda guanya altura. A mig camí aproximadament la ruta ens dona una xicoteta treva, en la Palanca de Carboneros, on podreu gaudir de la fúria de l'aigua baixant per el barranc de Batisielles. 

Finalment i després d'haver ascendit novament una forta pendenten, el paisatge ens delecta amb el Ibonet de Batisielles (1920m) decorat al fons per moles imponents. 

Ibonet de Batisielles.

En aquesta plana trobarem també la Cabanya de Batisielles (1875m), guarida per a dies de puja.  Estem al lloc perfècte per descansar i agafar forces per a la resta de la jornada.

Des d'aquest punt tenim diverses opcions per continuar el camí, senyalitzades al costat de la Cabanya de Santa Ana. Una d'elles és pujar al Ibón Gran de Batisielles, seguint el camí empinat que hi ha recte, brutal llac situat a 2250m presidit i rodejat per cims de calcària majestuosos. (1 hora aproximada des de l'Ibonet).

 

Cap a la dreta faríem cap al Refugi d'Estós. I cap a l'esquerra i rodejant per la vora el Ibonet, ens dirigirem al Ibón d'Escarpinosa, segons molts un dels de major bellesa de la vall, per estar rodejat d'un bosc d'avets i d'un paisatge idíl·lic que be sembla que ens traslladem a un lloc més típic del nord d'Europa.

El primer tram després de deixar arrere el Ibonet, és fàcil i gairebé té desnivell. En el que resta de recorregut,on l'ascens és altra vegada notori,  el aldarull de les aigües del riu ens acompanyarà fins al final.

Gelat i d'un blau turquesa imponent, ens regala la recompensa per l'esforç realitzat (uns 40 minuts des de l'Ibonet).  Estem a 2025m d'altitud, ubicats als peus de l'Agulla de Perramó.

El itinerari de tornada el farem per el mateix camí per el que hem pujat. Ara tot de baixada. Només cal gaudir del entorn i per a aquells que us queden forces, visitar el veí Ibón Gran de Batisielles. 

Ibón Escarpinosa i cim Perdiguero al fons.

A gaudir dels Pirineus! 
Ens veiem Entre Senders!

PIC ESPADÀ

ALCUDIA DE VEO-PIC ESPADÀ

Sens dubte es pot considerar una de les rutes mes emblemàtiques, per a tots aquells als que ens fascina recorrer el Parc Natural de la Serra d'Espadà. 

Aquest no és el pic més alt de la serra (1099m) , però si el que li dona nom. Per damunt d'ell es troba el veí Pic  La Ràpita (1106m)  o l'Alt del Pinar, però uns metres de diferència no li resten gens d'importància  a aquesta muntanya de pins i sureres que ens disposem a pujar.

Ens trobem al terme d'Alcudia de Veo,  municipi de poc més de 200 habitants, i d'origen musulmà igual que alguns del  pobles limítrofs. Està format per 4 nuclis urbans, un d'ells es tracta del despoblat de Jinquer. Molt recomanable visitar.

El seu terme municipal és totalment muntanyenc. Presidit per el Pic Espadà, aquest es pot ascendir tant des d'Alcudia de Veo, com des d'Aín o Almedijar.

FITXA TÈCNICA

Distància: 8Km.

Desnivell : 667/\667m. 

Durada aproximada: 4-4'30h
Tipus: lineal.

Dificultat : mitja.

Punt de partida: Alcudia de Veo
Figures de protecció: Parc Natural de la Serra d'Espadà.

VALORS MEDIAMBIENTALS

El Parc Natural d'Espadà, és de entre altre moltes coses destacables, singular, perqué és l'únic a la comunitat que està cobert de sureres. Es tracta d'un arbre de fulla perenne, que viu d'entre 150 i 250 anys, pot fer uns 15 metres d'açada, d'un gran valor, i amb la explèndida capacitat de rebrotar amb fascinant rapidesa després d'un incendi, gràcies a la seva particular escorça gruixuda. De fet, un dels motors econòmics d'aquestes comarques, és la extracció de suro per a fer taps.

Geològicament podrem trobar tant sóls calcàris com de gres roig, que contribuiran a la diversitat botànica d'aquest entorn.

Alzines, sureres, pins i castanys, ens acompanyaran al llarg de tot el camí, creant en èpoques de fred, un bosc tupit i humit, fins i tot amb falgueres, que fa molt agradable tot el recorregut.
En quant a la fauna, destacaríem que hem tingut l'ocasió  d'observar el jaç d'un senglar, furgat i regirat.... però són molt esmunyedissos i poregosos i es complicat vore'ls al llarg del dia.

ITINERARI

Aquesta volta hem escollit la pujada al Pic Espadà, per el recorregut que surt desde el municipi d'Alcudia de Veo. Es tracta d'un recorregut, curt, però amb una forta pendent garirebe al llarc de tots els trams, excepte al pimer kilòmetre.
 

Començarem la ruta desde la mateixa plaça que dona a la carretera (cv-223), on podeu deixar els vehicles sense cap problema. I ens dirigirem a fer un primer tram per la carretera, direcció Aín.

Deixarem darrere el poble, i caminarem fins la primera corba d'esquerres molt pronunciada. Just en eixe punt, a mà dreta comença el camí cap al pic. Malgrat la importància d'aquest cim, l'absència de senyals al llarg de tot el recorregut és notable. I ni que dir de panells informatius, una llàstima i una mostra del poc interès que se'ls presta a voltes, per part de les administracions competents.

El primer que  ens trobarem una volta agafem el sender, és como no! una majestuosa surera, que ens donarà la benvinguda  i donarà pas a un camí terròç i empinat, on ens esperaran més exemplars. 

Seguim sense observar cap senyal, fins i tot alguna fita molt enganyosa i que la primera vegada que vam intentar pujar al pic, ens va donar lloc a confusions.
No escolliu les dos primeres desviació cap a dreta i esquerra que us trobareu al poc de començar l'excursió. Una d'elles, a ma esquerra fins i tot té una fita de pedres,  i sembla molt marcada, però poc després creua varies voltes el barranc de la Juliana, per finalment difuminar-se i desaparèixer. Aquest no és el bon camí.

Preneu com a premissa al llarg dels primers metres del recorregut, seguir el camí més recte i que munte cap a dalt, fins que ja no us trobeu en cap derivació.

Del kilòmetre 2 al 4, la pendent és molt més accentuada. Requereix un bon esforç, però a mesura que pugem, les vistes es van fent cada volta més immillorables i ens conviden a donar un pas més.
Poc a poc les sureres van compartint protagonisme amb el pí marítim o pinastre, i  donen pas al olor característic de bosc mediterrani. Desconnectar del món de baix, és cada cop més fàcil.

En aquesta part mes alta de la vessant, les fites són mes abundants i pedre's ja és pràcticament impossible. El camí està ben definit, i el bosc va perdent espessor i va deixant colar-se la llum.
















Un poc abans d'arribar al cim, ens trobarem una bifurcació a dreta i esquerra. Desgraciadament en aquest punt, algú va tindre l'absurda idea de dipositar una paperera, que com no, està plena de fem que ningú replegarà.... tota una llàstima. No hem d'oblidar mai que mantindre nets els nostres espais, és cosa de tots.

Una volta en aquest punt, cap a la dreta aniríem a Penya Pastora, i cap a la esquerra aquestos dos pins ens donen la benvinguda com si d'un portal es tractaren, cap a uns dels cims més bonics del Parc Natural. I amb la seua forma característica de pic acabat en punta, com als dibuixos per a nens.

L'esforç mereix la pena. Les vistes des d'el pic en dies clars, són espectaculars.
Contemplareu pràcticament tota la Serra d'Espadà, la costa amb la mar brillant i immensa, el Penyagolosa...i gran part del  centre i sud de la província de Castelló.

Podreu albirar perfectament els altres pics del Parc, amb cotes superiors a 1000 metres, com La Ràpita que encapaçala la llista, molt a prop de l'Espadà, i al qual podeu anar passant per Penya Pastora. Així com l'Alt del Pinar i el Pinar al terme de Torralva. Però aquestos els deixem per un altra jornada.  Ara cal gaudir.

Molt recomanable!

Ens veiem EntreSenders!